Llavor cultural - 18/07/2018

LA 12A FESTA DE LA POESIA DE SITGES: UN UNIVERS LÍRIC QUE DEIXA PETJA

Per Laura Basagaña

La Festa de la Poesia de Sitges va servir per contagiar la poesia en totes les seves múltiples formes, dia i nit, durant tres dies: del 6 al 8 de juliol. Sitges va ser llar dels set poetes homenatjats i també el punt neuràlgic del sentit homenatge que tota la ciutat i els diferents col·lectius brinden als escriptors convidats, de la mà dels artífexs de la Festa, els poetes amfitrions: Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer. Els poetes homenatjats al recital de cloenda de la XII Festa de Sitges | Foto: Carles Arola.

Rialles de capvespre, flors i càntics a la tarda, sol i mar a les retines, paraules braves escampades als quatre vents: ja ho van anunciar en Joan i la Cèlia ha arribat l’hora dels poetes! I segurament, ja per sempre més, per als poètics convidats el topònim de Sitges serà un sinònim de poesia: llar, afecte, refugi, mans esteses a la lletra i a la multiplicitat de maneres d’entendre l’artefacte poètic.

I ja en van dotze, de Festes! Enguany Josep Porcar, Samantha Barendson, Josep-Ramon Bach, Maria Cabrera, Ricard Garcia, Isabel Ortega i Quico Pi de la Serra han estat els il·lustres convidats! Van arribar a Sitges el primer divendres de juliol i el temps es va accelerar i estiregassar alhora, com passa dins del poema, on els contraris comparteixen espai i temps. Van ser tan sols tres dies, però la intensitat del viatge fa que la màgia revesteixi el temps d’una altra matèria i el present tenyeixi el passat i el futur. Per tant, narrarem aquest viatge màgic en present.  Un viatge fet de flors, música, danses, sororitats i fraternitats, llaços de complicitat i de versos en expansió, que fins i tot penetren en els aparadors de les botigues del dia a dia de Sitges, que acullen obres d’art plàstic inspirades en alguns dels poemes dels set escriptors homenatjats, gràcies al talent del Taller d’art de l’artista sitgetana Núria Corretgé.

L’elenc poètic homenatjat a la Festa de Sitges | Foto: Carles Arola.

Després de passejos en veler per la costa sitgetana, de massatges reconstituents entre Cabeçuts al Palau del Rei Moro, del recital d’amistat poètica entre generacions, al Racó de la Calma, amb les actuacions d’Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno, acompanyades de l’arpa i la marimba de Blooming Duo (Ferran Carceller i Esther Pinyol) i de la meravellosa captura d’ànimes (i de l’esperit poètic) dels convidats, al Saló d’Or del Palau de Maricel, a càrrec de la companyia de titelles i ombres La Tija, amb l’esplèndida versió del Playa de oro, amb els tints humorístics i arranjaments musicals i adaptacions de Florenci Salesas, Juzz Ubach i Pau Plana, arriba per fi, el recital de cloenda als Jardins del Retiro, on els set poetes homenatjats prenen la paraula, acompanyats de Mazoni.

Els poetes i amics de la XII Festa de la Poesia de Sitges | Foto: Carles Arola.

Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran donen la benvinguda als assistents i anuncien que la primera poeta que havia d’actuar, Maria Cabrera, ha tingut un problema personal i no ha pogut venir a la Festa, però llegirà els seus poemes la poeta Laura López Granell. Com que Maria Cabrera és una gran admiradora de Verdaguer i amant de la cultura popular, un estol de Vinyets (un grup de cinc sitgetanes que s’apel·len així) reciten uns versos de Verdaguer per la Maria. Tot seguit, puja a l’escenari Laura López Granell que recita alguns poemes triats de La ciutat cansada, de Maria Cabrera. Comença amb “Venies cap a mi”, amb regustos clàssics de penombra i l’aurora boreal de l’amor surant per l’espai imaginari entre present i passat. La poesia de Cabrera transita per entremig d’imatges boscoses, endrapant ruralitat, amb un llenguatge ric i un pòsit grecollatí que s’empelta amb la modernor més contemporània. Dedica el poema “I apologize” al grup de música Les Sueques i s’embranca en viatges, mentre destil·la les emocions: “que el cel és gras i és fet del nus/ de tots els dits que no sé entendre,/ que el cel és fet de cors de rates,/ que l’arquitectura del paradís deu ser algun hort/ amb un avi passant-hi la rella torta,/ que a dintre el cel hi han florit cranis/ i que sobre els cranis la humanitat hi planta les cabelleres índies.” Mazoni canta per a Maria Cabrera “April skies” de The Jesus and Mary Chain i li retorna amor i nostàlgia a través d’una veu sincera, revestida de la melangia que irradia la guitarra despullada; a través de l’art guaridor que va transmutant la pena en poesia sonora, l’art abraçable i etern, el caliu de la tristesa que es va evaporant per deixar passar i donar cabuda als bons records.

Laura López Granell recita poemes de Maria Cabrera a la XII Festa de la Poesia de Sitges | Foto: Carles Arola.

Puja a l’escenari Isabel Ortega i li dona pas la mateixa Laura López Granell, que ha posat veu als poemes de Cabrera; la Laura cita unes paraules de la poeta romanesa Ana Blandiana on relaciona la lectura i la vida, personificant-les amb el símbol d’un caçador de la qual ella en va caure presa. “Gràcies, Isabel Ortega, per haver estat presa, també, d’aquests dos caçadors: la lectura i la poesia”.

Isabel Ortega recita el poema “Tatuic”, que vol dir ciutat al revés i ens omple la mirada d’imatges marines i de les olors de la ciutat. Més tard desbrossa les espurnes de llibertat, les punxes del desamor, les imatges del record, amb el poema “Empadronament”: “Que t’adormis als meus braços/algun cop/mai no voldrà dir que hi tinguis/una llar./Una llar/ no és el carrer on nia/de tant en tant, l’oriol./Ni la boca on se m’instal·la/el somriure quan passejo/ per un plany/com un gat per les baranes.” 

La intervenció poètica d’Isabel Ortega, durant el recital de cloenda | Foto: Carles Arola.

Ens teletransporta als nius de la infantesa amb el poema “La troca” i a la voracitat i rivalitat entre la figura de la mare i la filla: “mare aranya i jo larva famolenca/ olorem el vi de la cacera/ qui devora a qui?”. Amb un altre poema ens parla del temps de guerra, conjuga el passat a través dels versos de “Una de tantes”.

Narrativitat, drama, tempestes emocionals, sonoritats urbanes. Mazoni li canta “The partisan” de Leonard Cohen amb melodies embolcallants i l’electricitat suau dels comiats que acompanyen i reconforten: “I have many friends, some of them are with me”.

Mazoni durant una de les seves actuacions al recital de cloenda | Foto: Carles Arola.

Després arriba el torn de Josep Porcar que ha triat poemes de temàtica amorosa, “per retornar tot l’amor rebut durant la Festa de la Poesia de Sitges”. Comença amb el poema “Futura llegenda urbana”, que fa un càntic d’amor a la Nit, a la Lluna, a la llum crepuscular i a la màgia dels misteris en què es fixa la poesia: allò que avui hi és i demà, potser, ja no.

La poesia de Porcar és íntima i visual, s’infiltra en els tendons, en la carn, té un sonoritat rítmica. Porcar recorda el seu avi, que ja no hi és, i a qui va dedicar alguns poemes. Acaba la seva intervenció recitant un poema inèdit dedicat a Sitges, epicentre poètic durant aquests tres dies.

Mazoni li regala la cançó “We are made of stars”, amb una sintonia de fragància opaca; música feta de vels foscos i alhora de llums pàl·lides, que Mazoni macera i fa reververar amb energia remuntant-nos al riu de l’adolescència, al despertar de la paüra i de la rialla fresca.

El poeta Josep Porcar, al recital de cloenda | Foto: Carles Arola.

Samantha Barendson sedueix l’auditori amb poemes rítmics que ens evoquen llargues passejades en tren, paisatges movedissos, la vida màgica i enigmàtica. Recita en francès i en castellà. L’acompanya la poeta i rapsoda Odile Arqué, amb qui reciten a dues veus alguns poemes de Barendson en diversos idiomes simultàniament: el meravellós “Écrire”/ “Escriure”, que posa en vers la batalla del llapis contra el paper, de la ment contra els dubtes, de la por contra l’amor, del triomf de la poesia. Amb una actuació apoteòsica, la fúria dels versos pren forma en les seves dues veus que ens permeten copsar el missatge i alhora sentir la cadència i la sonoritat contundent del poema original. També entrellacen versos de Barendson en castellà i català, traduïts per Ramon Farrés. La seva actuació és memorable: la connexió amb el públic és viva i la paraula poètica es materialitza en l’elegància subtil i la contundència ferotge del pes de la veu i les paraules.

Mazoni entona, llavors, “Perfect day” de Lou Reed i les melodies resumeixen l’esperit de la festa, amb un regust de dia assolellat, de tardes càlides, de reconeixement merescut.

L’actuació de Samantha Barendson i Odile Arqué recitant poemes de Barendson a duet en l’idioma original i en català va ser espectacular | Foto: Carles Arola.

Josep-Ramon Bach ens endinsa en la seva poesia feta de sons de bosc, en l’orfebreria dels mots antics, dels espectres i vestigis traslladats a l’art de l’escriptura. Recita el poema “Memòria d’Emily” on trena present i passat: absència, record, goig i lament. Confessa que és “un amant dels llenguatges invisibles” i la seva poètica es desdobla en aquest capturar allò que s’escapa. Acaba amb el poema “En el pupitre”, un retrat de l’escola franquista i de la sentor opressiva de la manca de llibertats, que avui es tornen a veure amenaçades.

La cançó que Josep-Ramon Bach ha triat per a què Mazoni la interpreti és “Buona sera” de Louis Prima.

Josep-Ramon Bach a la XII Festa de la Poesia de Sitges, al recital de cloenda | Foto: Carles Arola.

Quico Pi de la Serra es mostra emocionat per l’acollida esplèndida de la Festa poètica de Sitges i la “quantitat d’amor que en Joan i la Cèlia donen als poetes que homenatgen”. És el primer cantautor convidat a la Festa de la Poesia de Sitges, i la Cèlia i en Joan expliquen que ells consideren les lletres de les cançons de Pi de la Serra com un material poètic, que aporta reflexió, humor i poesia a la realitat.

Pi de la Serra obsequia els oients recitant “La Poesia”, que va escriure l’any 1963: “La poesia ha de sortir al carrer/i agafar el tramvia amb cara de son,/i ha de badallar el poeta.//La poesia convertida en lletra d’impremta/es fa vella massa d’hora,/i l’ha de llegir el poeta.//Ha de sortir dels llibres/i fer niu en l’orella de la gent,/
i l’ha d’alimentar el poeta.”

Segueix amb la reflexiva i juganera “Insolació”: “i pujarem a dalt/i mirarem el mar/i els núvols passatgers/com veles sense pal/i ens esgarrifarem/per última vegada/i esbotzarem miralls/amb una patacada/i ofegarem el plor/destruirem els dies,/barrejarem el fred/la pluja amb la calor/matarem els sorolls/ens beurem el silenci/penjarem la quietud/abans que ells s’hi pensin”, i la segueix la composta l’any 1968 “Sóc poeta”.

Una de les darreres lectures és “Suau”: “Malalt/com un poeta boig,/com arbre que no creix,/guerrer vençut,/com home empresonat,/com roda sense eix,/ocell perdut,/com algú que és ningú./Així em trobo sense tu.” I la cançó que ha triat i que Mazoni interpreta amb mestria i la intimitat del folk vibrant és “Jokerman” del cantautor i premi Nobel de Literatura Bob Dylan.

L’actuació de Quico Pi de la Serra, al recital de cloenda | Foto: Carles Arola.

Finalment, Ricard Garcia surt a escena. És el darrer poeta que puja a l’escenari i clou el recital. La seva poesia és de melodia greu i de llum crepuscular; es detura en els misteris de l’inexplicable: enigmes del més enllà i en fa mixtura amb les pors de l’aquí i de l’ara, sumant-hi espurnes passatgeres de goig i plenitud. La tristesa i les meravelles del món es donen la mà: recita pausadament els poemes “Al ventre de la balena”, “Com es fonen les ànimes” i “On la sang brolla”.

També té temps per a cantar a l’amor, amb el poema”Ara reposes” i tot seguit ens condueix cap als versos de “Cicatriu de llum”: “Gairebé imperceptibles, les empremtes d’haver estimat/ són a vegades present que irromp indiferent a la voluntat/ i es desclou com rosella d’abril descarada i roja/ quan t’adones que encara duus a la boca/ el gust d’un bes antic, una cicatriu de llum als llavis.”

Ricard Garcia recita alguns dels seus poemes a la XII Festa de la Poesia de Sitges, al recital de cloenda | Foto: Carles Arola.

La nit va daurant els segons i els minuts i Mazoni entona un cant de guerra, resistència i amor : la fortalesa punyent, lúdica i encoratjadora de Gloria Gaynor “I will survive”. Sobreviurà, llavors, la poesia damunt la barbàrie.